El sintoisme, l’antiga religió autòctona del Japó, s’erigeix com una força poderosa que ha modelat la cosmovisió i la cultura japonesa al llarg dels segles. El seu nom, derivat de la paraula japonesa “shinto”, que significa “el camí dels déus”, reflecteix la seva naturalesa centrada en el culte als kami, deïtats que personifiquen els fenòmens naturals i els elements del món que ens envolta.
En els seus inicis, el sintoisme era un culte a la natura, on les muntanyes, els rius, el sol i la lluna eren reverenciats com a manifestacions divines. Al llarg del temps, aquesta religió ha absorbit influències del budisme, el taoisme i el confucianisme, fusionant aspectes d’aquestes tradicions en la seva pràctica i creences. Tanmateix, a diferència de moltes altres religions, el sintoisme manca d’un fundador, textos sagrats establerts o una doctrina dogmàtica, i en el seu lloc s’ha mantingut arrelat en la devoció popular i les tradicions locals.
El sintoisme impregna gairebé tots els aspectes de la vida japonesa, des de les festivitats tradicionals fins a les pràctiques espirituals. Les seves cerimònies i rituals estan dissenyats per honorar als kami i buscar el seu favor i protecció, creant un lligam íntim entre la humanitat i la naturalesa divina.
La influència del sintoisme s’estén fins i tot al Reiki, una pràctica espiritual japonesa que busca l’harmonia i l’equilibri a través de l’energia universal, coneguda com a “ki”. Segons la cosmologia sintoista, la vida humana està intrínsecament vinculada als kami i la seva energia, la qual troba eco en els principis del Reiki de connexió amb la natura i l’univers.
Els santuaris sintoistes, caracteritzats pels seus torii (portes sagrades) i la presència de la naturalesa circumdant, són llocs sagrats on els fidels acudeixen per rendir homenatge als kami i buscar la seva guia i protecció. Aquests espais, com el santuari de Kurama, bressol del Usui Reiki Ryoho, emanen una espiritualitat tangible que s’entrellaça amb la història i la tradició japoneses.
El sintoisme es revela com una força espiritual arrelada a la terra mateixa del Japó, impregnant la seva cultura, tradicions i pràctiques espirituals. La seva profunda connexió amb la natura i els kami continua sent una font d’inspiració i reflexió en la recerca de l’equilibri i l’harmonia en la vida quotidiana.
Jordi Ibern
El Yin i el Yang, conceptes fonamentals en la filosofia xinesa, representen les forces oposades i complementàries que es troben en totes les coses de l’univers. Originat de l’antiga cosmologia xinesa, aquest símbol icònic de dualitat i harmonia reflecteix la naturalesa dinàmica i canviant de l’existència.
El Yin, associat amb el femení, la foscor i la passivitat, simbolitza la receptivitat, la intuïció i la quietud. Representa l’energia que flueix cap a dins, la terra, la nit i l’hivern. D’altra banda, el Yang, associat amb el masculí, la llum i l’activitat, representa la creativitat, l’acció i l’expansió. Simbolitza l’energia que flueix cap a fora, el cel, el dia i l’estiu.
La interacció dinàmica entre el Yin i el Yang és fonamental per entendre la cosmologia xinesa i es manifesta en tots els aspectes de la vida, des de la medicina fins a les arts marcials. Es creu que l’equilibri harmònic entre aquestes forces oposades és essencial per a la salut, el benestar i la prosperitat.
En la medicina tradicional xinesa, per exemple, la teoria del Yin i el Yang s’utilitza per diagnosticar i tractar malalties, buscant restaurar l’equilibri entre les energies Yin i Yang en el cos. En les arts marcials, l’equilibri entre la força i la suavitat, la defensa i l’atac, reflecteix la interacció dinàmica entre aquestes forces oposades.
El concepte del Yin i el Yang també s’estén a entendre la naturalesa humana i les relacions interpersonals. Es reconeix que tothom té aspectes Yin i Yang dins d’ells, i el cultiu d’un equilibri harmònic entre aquestes energies interns és essencial per a la salut emocional i espiritual.
En resum, el Yin i el Yang representen la dualitat inherent en totes les coses i la necessitat d’equilibrar aquestes forces oposades per aconseguir l’harmonia i el benestar en tots els aspectes de la vida. Aquest concepte intemporal continua sent una font de saviesa i reflexió en el món modern, recordant-nos la importància de trobar l’equilibri en un univers de constant canvi i fluxe.
Jordi Ibern
La meditació zen, també coneguda com a zazen, és un antic art que troba les seves arrels en el budisme Mahāyāna i floreix a través de les ensenyances del budisme chan, originari de la Xina. La paraula «zen» és la versió japonesa de chan, la qual prové del sànscrit dhyāna, que es tradueix com a «meditació».
Aquest camí de meditació profunda es va gestar a la Xina com una síntesi única d’influències taoistes i budistes. A diferència d’altres escoles budistes que es centren en l’estudi de textos sagrats, el budisme chan emfatitza la meditació directa, buscant la il·luminació en el moment present. Aquesta perspectiva va evolucionar amb el temps i es va transformar en el budisme zen que coneixem avui en dia quan va arribar al Japó.
El zazen, pràctica central de l’escola budista Sōtō Zen, s’ha convertit en l’essència del budisme zen japonès. Asseure’s en meditació, ja sigui en la posició de lotus o en una cadira si és necessari, es realitza en complet silenci. L’atenció es concentra en la respiració, mentre els pensaments són observats sense aferrar-s’hi.
Més enllà de reduir l’estrès i l’ansietat, el zazen té el poder de proporcionar una major claredat mental i un sentit general de benestar. Tanmateix, el seu regal més preuat és l’experiència de dissoldre la barrera entre el jo i l’univers, generant un profund sentiment d’afiliació espiritual.
En submergir-se en la pràctica, es transcendeixen els límits de la identitat individual, i s’experimenta una connexió profunda amb tot allò existent, des de sers humans fins a animals, plantes i més enllà. Aquesta connexió condueix a una sensació de pau, plenitud i compassió cap a un mateix i els altres. A través de la meditació zen, es cultiva una comprensió profunda de la interconnexió de tot i s’accedeix a la veritable naturalesa de la realitat.
Jordi Ibern
La pràctica ancestral de la meditació en silenci ha perdurat al llarg dels segles com una tècnica profundament arrelada en la recerca de pau interior i claredat mental. A diferència d’altres formes de meditació que incorporen sons, mantres o moviments físics, la meditació en silenci es realitza en un entorn tranquil, lliure de distraccions, on l’únic focus és la pròpia ment. Exemples notables d’aquesta modalitat són el zazen i el vipassana.
El propòsit fonamental de la meditació en silenci rau en assolir un estat de consciència plena en el moment present, evitant ser arrossegat per pensaments o emocions que puguin pertorbar la serenitat. En aquest sentit, es centra en l’observació i acceptació dels pensaments i emocions sense jutjar-los ni intentar modificar-los, cultivant així la capacitat d’estar plenament present i entrar en comunió amb l’entorn.
La versatilitat de la meditació en silenci es reflecteix en la possibilitat de practicar-la en diverses postures: asseguts en una cadira, en posició de lotus, asseguts en seiza (postura genollada japonesa), drets o fins i tot estirats. La clau resideix en trobar una postura còmoda que faciliti mantenir l’atenció i concentració durant la meditació, que pot allargar-se des d’uns pocs minuts fins a diverses hores, segons les preferències, habilitats i experiència de cada individu.
La meditació en silenci es fonamenta en tres elements essencials: aturar-se, observar i acceptar. Aturar-se física i mentalment constitueix el primer component, marcant la necessitat de pausar tant l’activitat corporal com la mental. L’observació és la pràctica real de la meditació en silenci, i l’acceptació és el resultat d’una pràctica constant que condueix, sense cap mena de dubte, a un estat de serenitat, pau i comprensió profunda.
Jordi Ibern
